El decimocuarto martes: Nos decimos adiós

 

Aquest dia arribe a la seua casa, observant tot, com si fora la primera vegada.

*Morrie ja estava en els seus últims dies, es trobava en el seu llit, i li va vindre a la ment la frase que un dia li va dir:

- Quan aquestes en el llit aquestes mort.

En anar-se li van eixir unes *lagrimas a *Mitch pensant que fora un passatger moment de satisfacció per al seu professor, havia aconseguit fer-ho plorar.

GRADUACIÓ

murió un sábado por la mañana, después de la vistita de Mitch, había estrado en coma, y como el quería murió sin dolor, dormido, cuando nadie miraba.

el día de su entierro solo estaba la familia y amigos íntimos.

—Tú hablarás, y yo te escucharé —había dicho él.

Intenté hacerlo así dentro de mi cabeza, y, con alegría por mi parte, descubrí

que la conversación imaginada parecía casi natural. Me miré las manos, vi mí

reloj, y comprendí el motivo.

Era martes.

CONCLUSIÓ

Mitch, va tornar parlar amb el seu germà, i amb el que es guanye d'aquest llibre van pagar els deutes del tractament.

I encara que no podem tornar arrere per a fer el que després hem vist que seriA millor, no vol dir que siga tard per a fer les coses, clatell en vesprada, això és el que li ensenye Morrie a Mitch, i és el que a mi m'ha ensenyat.

Que t'ha semblat els dimarts comptats? 

T'has llegit el llibre? ho recomanaries?